Composició i mecanismes d'acció dels reguladors del creixement vegetal
Els reguladors del creixement de les plantes són el producte del desenvolupament integrat de diversos camps científics i tècnics, com ara la síntesi orgànica, l'anàlisi de traces, la fisiologia vegetal, la bioquímica i el conreu agrícola, forestal i hortícola modern. Durant les dècades de 1920 i 1930, els investigadors van descobrir la presència de traces d'hormones vegetals naturals-com l'etilè, l'indol-3-àcid acètic (IAA) i les giberel·lines, dins de les plantes, assenyalant el seu paper en la regulació del creixement i el desenvolupament. La investigació sobre anàlegs sintètics va començar a la dècada de 1940, donant lloc al desenvolupament successiu i a l'adopció gradual de compostos com el 2,4-D, DA-6 (èster fresc d'amina), forclorfenuron, nitrofenolat de sodi, àcid -naftalenoacètic (NAA) i hidrazida maleica, i finalment els va establir com una categoria diferent d'agroquímics. Tot i que el nombre de reguladors de creixement de plantes sintètics ha crescut significativament durant les últimes tres dècades, el seu desenvolupament i escala d'aplicació s'han quedat per darrere dels d'insecticides, fungicides i herbicides a causa de la complexitat de les tècniques d'aplicació. No obstant això, impulsats per les necessitats de modernització de l'agricultura, els reguladors del creixement de les plantes tenen un immens potencial de desenvolupament, amb una tendència a l'acceleració observada des dels anys vuitanta. La Xina va començar la producció i l'aplicació de reguladors de creixement de plantes a la dècada de 1950.
Per a la planta objectiu, un regulador del creixement de les plantes és una substància química exògena, no-nutritiva. Típicament capaç de traslladar-se dins de la planta al lloc d'acció, pot promoure o inhibir processos fisiològics específics fins i tot a concentracions molt baixes, dirigint així el desenvolupament per satisfer les necessitats humanes. Cada tipus de regulador de creixement vegetal té un propòsit específic i els requisits d'aplicació són rigorosos; els efectes específics sobre la planta objectiu només s'aconsegueixen en condicions d'aplicació particulars (inclosos factors ambientals). L'alteració de la concentració sovint pot donar resultats oposats-per exemple, una substància pot promoure el creixement a concentracions baixes mentre l'inhibeix a concentracions altes. Els reguladors de creixement vegetal tenen una àmplia gamma d'aplicacions, que varien segons el compost específic i la planta objectiu. Alguns exemples inclouen: controlar la germinació i la latència; promoure l'arrelament; estimulant l'allargament i la divisió cel·lular; regular els brots laterals o el cultiu; gestionar l'arquitectura vegetal (p. ex., promoure un hàbit compacte i robust per evitar l'allotjament); regular la floració o l'expressió sexual i induir fruits sense llavors; aprimar flors i fruits o controlar la caiguda de la fruita; influir en la forma dels fruits o els temps de maduració; millorar la tolerància a l'estrès (contra malalties, sequera, salinitat o gelades); millorar l'absorció de nutrients; augmentar el contingut de sucre o alterar l'acidesa; millorar l'aroma i el color; estimulant la secreció de làtex o resina; i facilitar la defoliació o la dessecació (per ajudar a la recol·lecció mecànica) i la conservació. Alguns reguladors del creixement de les plantes actuen com a herbicides quan s'apliquen a concentracions elevades, mentre que alguns herbicides presenten efectes-reguladors del creixement a concentracions baixes.






